Com ja us vaig avançar en una publicació anterior, alguns dels integrants de l’equip d’Easy Catalan, durant el mes febrer, vam passar un cap de setmana a Amposta per gravar vídeos. En vam gravar tres, un super easy sobre les emocions, que ja vam compartir, i dos més per conèixer més a fons les terres de l’Ebre i la forma de parlar de la seva gent. Avui us parlaré d’un d’aquests dos vídeos i també us explicaré com va anar el viatge!
Dissabte al matí, després d’una breu reunió durant l’esmorzar de pa amb tomata i truita de pataques, el Matthew, el Joan i jo ens vam posar a gravar el super easy i la Sílvia i l’Andreu es van encaminar cap al centre comercial d’Amposta per entrevistar la gent i descobrir el parlar tortosí. Els ampostins els van explicar tot un seguit d’anècdotes, renecs i altres expressions d’allò més divertides que si us explico jo no és el mateix, així que us recomano que les descobriu tot mirant el vídeo i, com dirien ells, “xaleu de valent”!
Després d’un matí de gravació intens ens vam trobar per dinar i… SORPRESA! Vam celebrar l’aniversari del Joan! El Matthew va fer el pastís de xocolata immens que veieu a la foto i si no haguéssim anat amb compte, el Joan se l’hauria cruspit tot!, però no el culpo perquè era deliciós! A la tarda, entre migdiada i celebració, vam acabar de gravar i vam visitar la ciutat. El que més em va agradar, a banda dels gats que vam trobar, va ser el casc antic, les cases modernistes i el pont vell.
L’endemà vam fer turisme pel delta, vam passejar pel parc natural, vam veure els moixons, i els tocinos unflats que ens havíen descrit els entrevistats el dia anterior. Vam acabar dinant paella en un restaurant que ens van recomanar per agarrar forces i empomar bé la tornada. La paella no duia ni pesteta, ni abadejo ni bajoca, però crec que els cambrers no van haver d’escurar gaire els plats quan vam haver acabat.
Ens vam acomiadar de l’Andreu i el Matthew, que tornaven a Barcelona en tren, i la resta vam continuar en cotxe cap a casa. El trajecte va estar amenitzat per un concert de cançons populars per part del Joan, sempre sota la mirada prudent de la Sílvia a través dels espills, que patia per la conducció i la carretera i no parava de maldar-lo perquè s’asserenés. Ja us podeu imaginar l’escena d’aquell parell mentre jo em descaragolava de riure al seient de darrere… I és que, he d’admetre que, a banda de fer un bon equip, la Sílvia i el Joan, junts, fan molt riure!
I ara que el viatge ja s’ha acabat, haurem de tornar a omplir la vidriola per fer-ne un altre, que esperem que sigui a l’estiu i puguem menjar catxutxes!
