Quan us pregunten quina és la vostra paraula preferida en la vostra llengua materna, dieu sempre la mateixa? Quins criteris seguiu per triar la paraula que més us agrada? Us resulta fàcil, respondre a aquesta pregunta? A mi no, i avui us explicaré la meva unpopular opinion sobre les paraules més boniques. Som-hi!
Per mi, respondre a aquesta pregunta no és gens senzill, perquè no soc capaç de triar-ne una i donar-li la medalla d’or a millor paraula. Hi ha gent que es guia per la sonoritat i respon els clàssics xiuxiuejar o atzavara, mentre que altres persones es guien pel concepte, és a dir, més pel contingut semàntic que no pas per la forma lèxica, i opten per tendresa o llibertat.
Dins de la perspectiva semàntica, a part de la bellesa, també hi ha qui valora més la singularitat d’aquell mot, perquè es tracta d’un concepte que es troba encapsulat en una sola paraula només en català (o la llengua en qüestió). Són les paraules que popularment considerem “intraduïbles”, vaja, com ara seny o enraonar.
No crec en la monogàmia quan es tracta de paraules. Per què casar-nos amb un sol mot, quan n’hi ha tantíssims per triar?
Aquestes últimes són les que em venen al cap de seguida (després de xiuxiuejar, esclar, que és la resposta més mainstream i la tenim en el primer pla dins l’imaginari lèxic col·lectiu), però una part de mi no pot evitar pensar en tot de paraules que són més del dia a dia, però no per això menys boniques, ja sigui per la sonoritat, l’ortografia o el significat.
I és que, per mi, el podi lingüístic el podrien ocupar perfectament mots com tamboret, raspall o got. Per què no? Els colors que associo a cada lletra (hola, sinestèsics, aquí un més del club!) fan que aquestes paraules siguin estèticament boniques, de manera que també podrien ser les meves preferides.
L’altra: per què sempre ens fixem només en verbs i substantius? Què me’n dieu, de partícules com gaire, pas o rai? O interjeccions com aviam, apa o ecs? I adverbis com arran, ençà, enlloc o enlaire? I els fantàstics daixonses i dallonses?
Però encara hi ha un altre tema, i és que no crec en la monogàmia quan es tracta de paraules. Per què casar-nos amb un sol mot, quan n’hi ha tantíssims per triar? No és avorrit dir sempre espiadimonis o aixopluc, per molt bonics que ens semblin? Reivindico, per tant, el fet de tenir una paraula preferida diferent cada dia, cada hora, cada minut, o segons com bufi el vent, perquè la llengua, amics… la llengua rai, que no ens l’acabem!
