Us aviso que, amb aquest vídeo us fareu un fart de riure! La Sònia i la resta de l’equip d’Easy Catalan van anar a Barcelona a demanar a la gent del carrer que els expliqués anècdotes divertides sobre fracassos o situacions en què han passat vergonya en algun moment de les seves vides.
M’ha sorprès molt positivament la bona predisposició dels participants. Sembla que tots han explicat de bon grat els seus records de quan van sentir-se uns perdedors. M’agrada molt quan les persones són capaces de riure’s de si mateixes!
Al cap i a la fi, tots hem viscut situacions en què ens hem sentit avergonyits, ja sigui perquè hem estat una mica massa hipocondríacs, com la noia de la taca; perquè hem muntat un bon número en públic, com els nois que havien d’agafar el tren; o perquè n’hem fet una de grossa a l’examen de conduir, com dos dels participants del vídeo.
Així que, vinga, us explico jo també una anècdota d’un dia en què em vaig sentir una enorme perdedora!
El primer any de carrera, agafava el metro cada dia per anar a classe. Per arribar a plaça Universitat havia d’agafar l’L3 a plaça Catalunya i canviar a l’L2 a Paral·lel. Aquest canvi és molt còmode, perquè les andanes estan al mateix nivell i de costat, però quan vens des d’aquella direcció has de pujar i tornar a baixar les escales perquè, per descomptat, no pots travessar les vies que et queden entremig.
El problema de tenir l’andana de l’L2 tan a prop és que la veus des de l’altra banda, però no hi pots accedir sense fer el puja-baixa de les escales. Moltes vegades em passava que veia el metro aparcat i a punt de sortir i corria com una esperitada per no perdre’l. No ho recomano a ningú! I és que un dia que estava amb aquestes corredisses (a sobre, calçada amb unes sandàlies molt precàries), vaig ensopegar a la baixada i vaig volar per sobre de quatre o cinc esglaons fins caure al terra de l’andana de genolls.
La caiguda va ser tan espectacular que tothom se’m va quedar mirant i, fins i tot, va sortir el conductor del metro a veure si estava bé!!! Per sort, no em vaig fer mal, però la vergonya que vaig passar va ser èpica. El pitjor de tot és que, un cop dins del vagó, encara va trigar uns 10 minuts a arrencar el metro!!! Quan vaig arribar a la meva parada vaig fugir cames ajudeu-me.
Avui dia ho recordo com una anècdota divertida, és la millor estratègia per superar el trauma! :’)
Amb el suport del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya.
