Què més podem dir de la diada de Sant Jordi que no s’hagi vist ja en aquest vídeo o hàgiu vist o viscut vosaltres mateixos, oi? Malgrat el temps que ens va fer aquell dia, queda clar que és un dia molt especial, que molts el considerem el dia més bonic de l’any, perquè està dedicat a l’amor i a la literatura. El Matthew ho comparava amb el Dia de Sant Valentí, però com bé diu més d’un entrevistat en el vídeo, per Sant Jordi se celebra l’amor incondicional, és a dir, no només l’amor cap a la parella, sinó també l’amor fraternal, entre pares i fills, entre amics, o fins i tot entre companys de feina!
Per mi, Sant Jordi és un dia d’emocions: la inquietud de no saber si em regalaran un llibre, o més d’un, i quins seran; l’alegria de sortir al carrer i veure que hi ha parades de llibres i de roses per tot arreu; la il·lusió en els ulls de qui ha comprat una rosa i la porta al seu destinatari; la felicitat que porta la primavera; la joia col·lectiva en un dia que, curiosament, no és festiu; l’orgull de tenir un dia en què els llibres i els escriptors són els protagonistes…
Però bé, ja paro, que no volem que ens agafi una pujada de sucre. El que de debò volia explicar en aquesta entrada és l’anècdota d’aquell dia:
A la intro, la Sílvia diu: “Esperem que el temps aguanti”. Doncs bé, la veritat és que va fer vent durant tot el matí i una mica de fresca, però això no va ser cap impediment per poder gravar entrevistes. La qüestió és que just quan gravàvem l’outro (el final del vídeo) van començar a caure quatre gotes, i ja només faltava fer el comiat, però el micro el tenia jo i no hi havia manera de dir la frase sencera, tota l’estona m’equivocava perquè la volia fer massa llarga. Total, que mentre deia que el temps havia aguantat, la gent ja estava traient els paraigües, i al cap de 2 minuts ja érem a sota d’un balcó cercant aixopluc. Mare meva, com va ploure!
